Estic d’acord amb què el sistema escolar vigent, m’atreviria a dir a tot el món, no fa justícia a les teories de l’aprenentatge sorgides fins ara. Ja fa massa temps que, tot i la gran quantitat de canvis en la mentalitat de la nostra societat, la organització escolar no canvia i es troba encara anquilosada en les bases del cognitivisme. El què s’acaba valorant al final de cada trimestre són els coneixements adquirits i, per tant, els papers dels docents i dels alumnes s’acaben amollant a aquesta realitat. És per això que si s’hagués de fer un canvi en l’educació aquest hauria d’anar molt més enllà de l’aprovació de noves lleis que modifiquen ben poc. Caldria un canvi des de l’estructura:
-    Classes de 15 alumnes que facilitin el treball en petits grups i l’atenció individualitzada.
-    Nou sistema d’avaluació que contempli tots els tipus d’aprenentatges adquirits, no només els coneixements.
-    Nou sistema de selecció del personal docent que garanteixi la seva eficàcia no només com a formadors sinó també com a educadors.

Les activitats d’aprenentatge que es durien a terme implicarien:
-    El grau d’autonomia adequat a l’alumnat per tal que aquest pugui anar descobrint i construint el seu coneixement a partir de l’experiència.
-    El treball en petits grups que faciliti el desenvolupament d’habilitats socials dels alumnes i el seu desenvolupament personal.
-    Activitats que s’adaptin a l’estil d’aprenentatge de cada un dels alumnes o que els permeti descobrir quin és l’estil més adequat per a ells i treballar els altres per tal de millorar les seves mancances.

El docent seria:
-    Un guia en el procés individual d’aprenentatge, facilitador de les eines necessàries per al desenvolupament integral de la persona.
-    Un educador més que un formador.

L’alumne seria:
-    El responsable de la seva pròpia formació.
-    Conscient de la seva tasca dins el procés d’aprenentatge, motivat pel seu desenvolupament personal.
-    Investigador, analista, organitzador i crític d’allò que ha après.

Tot i semblar molt utòpic trobo que la realitat de la nostra societat, els nostres infants i adolescents i el nostre sistema educatiu necessita una reforma profunda que hauria de prendre com a base alguna de les teories constructivistes formulades.

Ambdós parteixen de la teoria constructivista ja descrita: l’aprenentatge consisteix en un continu canvi en les estructures mentals, fruit de l’experiència individual de la persona que construeix el seu propi coneixement.

Piaget
-    Classifica el tipus de coneixements i conductes que s’adquireixen a la infància i adolescència en quatre etapes.
-    Centra l’experiència de l’aprenentatge en la interacció amb el medi físic (els objectes, la seva percepció física -olors, colors, sensacions…- i matemàtica – quantitats, conjunts…-)

Vygotski

-    L’aprenentatge és fruit de la interacció social. Tot el què s’aprèn és mitjançant la socialització i, per tant, l’estructura mental de les persones estarà condicionada per la societat a la què pertany i la seva cultura.
-    El llenguatge en totes les seves formes és el vehicle de socialització i, per tant, d’aprenentatge.

Tot i que les dues teories semblin divergents trobo que amb el temps s’ha demostrat que són complementàries ja que encara són la base de les actuals corrents pedagògiques que s’apliquen en l’àmbit de l’educació. Piaget establí els tipus d’aprenentatges que es desenvolupen a cada etapa, sent encara referent en la psicologia evolutiva. Vygotski troba en la interacció social l’origen de l’aprenentatge. Com ha de ser si no si acceptem que l’ésser humà és un animal social? Absolutament tots naixem dins una societat i pertanyem a algun dels grups que la formen. La nostra participació dins aquest grup ens va ensenyant a relacionar-nos amb el nostre entorn.

El constructivisme pren la seva base de les teories cognitivistes quant a recórrer a les experiències prèvies (coneixements previs, aprenentatge significatiu d’Ausubel) per tal d’anar modificant les estructures mentals i ampliar els coneixements. El constructivisme és considerat com una branca del cognitivisme . Però tot i compartir el mateix origen el constructivisme planteja un repte ben diferent: el coneixement es construeix, no s’adquireix.
Aquesta teoria suposa un cop més un pas més enllà ja que incorpora en el procés d’aprenentatge nous factors que hi influeixen a més de la sobrevalorada intel·ligència (vista sempre com la capacitat d’assolir només conceptes). El constructivisme creu i defensa el desenvolupament de la persona i per això aquesta es responsabilitza del seu aprenentatge de manera que és ella mateixa la que va construint el seu coneixement alhora que treballa el seu desenvolupament personal. Això li permetrà adquirir una sèrie d’habilitats que van més enllà del què es demanava fins ara. Per tal de construir el coneixement s’ha de tenir una mentalitat oberta als canvis, analítica i crítica, característiques que van íntimament lligades a la personalitat. Qui construeix el seu coneixement no es limita a incorporar els nous coneixements tal i com li són presentats, sinó que segueix un procés molt més complex que li permet elaborar la seva pròpia visió de l’entorn.
El constructivisme reconeix la llibertat individual a l’hora d’aprendre, cosa que trobo bàsica per tal de garantir l’èxit de l’aprenentatge.

Tal i com el nom de la teoria ens indica, recórrer als coneixements previs per a incorporar-ne de nous dóna significat al procés d’aprenentatge. No es pot iniciar un procés d’aprenentatge sense partir dels coneixements previs de la persona ja que podem caure en l’error de donar coses importants per sabudes o tot el contrari, fent que la persona que aprèn es perdi o s’avorreixi durant el procés.
Per tal que qui aprèn entri en el procés cal que connecti els nous coneixements amb els que ja té. D’aquesta manera trobarà la motivació necessària per a implicar-se i obtenir l’èxit.
Trobo que aquesta teoria senta algunes de les bases que encara estan vigents en les teories més recents sobre la motivació.

Els coneixements previs faciliten l’aprenentatge per què:

- Permeten a l’individu trobar un sentit als nous coneixements i incorporar-los al lloc més adequat dins el seu esquema mental.

- Serveixen per anar construint el coneixement de manera ordenada, lligant els conceptes ja adquirits amb els nous.

- Permeten executar progressivament accions més complexes, aprofundint molt més en la matèria.

- Serveixen com a punt de referència tant per a qui ensenya com per a qui aprèn, facilitant així el procés i la seva perdurabilitat.

Com a persona que ensenya i aprèn trobo que és bàsic tenir en compte aquesta teoria, tot i que no sempre és garantia d’èxit ja que no és només la connexió amb els coneixements previs la que garanteix la implicació en el procés d’aprenentatge i l’assoliment dels nous coneixements. Però és una bona base per a començar a reflexionar sobre com aprenem, com ensenyem, la motivació, etc.

El conductisme planteja la relació entre els estímuls externs i les reaccions fisiològiques i psicològiques de l’individu que els rep. Així defineix el procés d’aprenentatge com un canvi observable en la conducta arrel de la recepció d’un estímul extern. Aquest canvi es repetirà sempre que es visqui una situació igual o similar.
El cognitivisme pren la base del canvi conductual però introdueix el factor de la ment. El canvi de conducta implica un canvi en l’estructura mental de l’individu, que s’anirà modificant a mida que vagi rebent estímuls que facin variar la seva conducta. El cognitivisme introdueix les teories cognitives en les teories d’aprenentatge, modificant el concepte d’aquest. Aprendre no suposa només un canvi conductual sino que implica també un procès mental que modifica les estructures del pensament.
Per tal de modificar aquestes estructures cal que l’estímul incideixi en les estructures que ja té la persona. Aquesta ha de trobar la relació entre els coneixements previs i els nous, i incorporar-ne aquests modificant la seva estructura mental.
Ens trobem davant d’un pas més en les teories de l’aprenentatge. Es passa de l’estudi de la conducta a l’estudi del canvi de mentalitat, incorporant així un nou factor que juga un paper prou important en el procés: l’estructura interna de la persona.

Per tal de poder comparar ambdues teories el primer que cal fer és oblidar tot el què coneixem sobre l’aprenentatge i traslladar-nos al moment en què Paulov i Skinner emprengueren els seus estudis. En aquells moments quasi ningú s’havia plantejat dur a terme estudis científics sobre l’aprenentatge i molt menys relacionant les reaccions fisiològiques i físiques amb el comportament i l’aprenentatge. Quan comença a sorgir l’escola conductista és quan es posa ordre a tot el què sempre s’ha pogut veure a simple vista però ningú s’havia parar a observar i estudiar detingudament.

Paulov i Skinner són els científics més destacats, ambdós es basen en l’observació del comportament i el lliguen als estímuls que poden rebre els individus i a les posteriors reaccions que aquests els hi provoquen.
Paulov incideix en la relació entre els estímuls externs i les reaccions fisiològiques (teòricament involuntàries), mentre que Skinner va un pas més enllà i relaciona la continuïtat del nou comportament amb la satisfacció que provoca el premi obtingut. És per això que trobo que les dues teories es complementen, mentre Paulov senta les bases, Skinner afina una miqueta més i es centra en la teoria del reforçament.
Paulov demostra com els estímuls ambientals condicionen la conducta. Si modifiquem aquests estímuls modificarem també la conducta habitual, ja sigui una reacció fisiològica reflexa o una acció premeditada.
El resultat obtingut de l’acció realitzada condicionarà la seva continuïtat i el perfeccionament del mètode per a millorar els resultats. És aquí on Skinner proposa diferents maneres d’aprenentatge (per reforç, per evasió, etc.) que són les que cada un de nosaltres estem vivint cada dia.

Potser per l’època en què m’ha tocat viure i els coneixements que he anat adquirint trobo òbvia la teoria de Paulov (no vull treure-li mèrit, al contrari, si ell no l’hagués formulat potser no seria tant obvia), doncs ja la tenim tan integrada en el nostre dia a dia que ni ens en adonem. Però m’atreu molt més la teoria del condicionament operant de Skinner ja que es pot lligar amb aspectes que tenen més a veure amb els objectius individuals i col·lectius, les aspiracions, les frustracions, en definitiva, el treball constant per a la formació de la pròpia personalitat i el coneixement d’un mateix. Totes les nostres accions estan condicionades pel seu resultat, fins i tot les que considerem altruistes. Si no trobem la recompensa esperada, modificarem el nostre comportament per tal d’aconseguir-la.
I potser és simplificar molt però, no consisteix en això la nostra vida?

Relació entre les teories d’aprenentatge i d’ensenyament

Trobo que el document sobre l’aprenentatge de Viviana Taylor és un molt bon resum sobre com conjugar les teories de l’aprenentatge i l’ensenyament. Ella resumeix el procés d’aprenentatge en vuit punts en els que trobo que s’hi inclouen bona part de les teories i estudis elaborats:

1. L’aprenentatge per objectius. El procés d’aprenentatge respón sempre a una sèrie d’objectius, dels què en trobem dos tipus: els marcats per qui aprèn i els marcats per qui ensenya. Cal poder consensuar els objectius de les dues bandes per tal de treballar conjuntament i facilitar, així, tot el procés.
2. L’estratègia de l’aprenentatge. La funció dels qui ensenyen no és transmetre coneixements de manera persistent, som si omplíssim ampolles amb un embut, la seva funció és ensenyar a aprendre a aprendre, és a dir, donar les eines necessàries per tal d’aprendre de manera autònoma i crítica. Els professors han d’assumir que són figures secundàries i totalment prescindibles en el moment que els seus alumnes puguin aprendre sols.
Per tal d’ensenyar a aprendre a aprendre cal traçar una bona estratègia que vagi dotant els alumnes de les capacitats necessàries per a esdevenir els conductors del seu propi procés d’aprenentatge.
3. L’organització del coneixement. Per tal de completar el procés d’aprenentatge cal que incorporem els nous coneixements als que ja existeixen. Per això cal que qui aprén adquireixi una sèrie d’habilitats que li permetin seguir tot el procés (es podrien resumir en el què explica la Taxonomia de Bloom). I per això també qui ensenya cal que organitzi de manera clara la transmissió d’aquests coneixements.
4. Modificació cognitiva. És possible modificar la capacitat cognitiva de les persones mitjançant la detecció de les limitacions o dificultats que la condicionen. L’atenció personalitzada i multidisciplinar cap als qui aprenen poden ajudar-los a superar les seves dificultats i seguir un procés d’aprenentatge amb naturalitat.
5. Aprenentatge ajustat a les característiques de l’aprenent. Cada persona té unes capacitats, interessos, ritmes, motivacions… diferents. Per tal que el seu aprenentatge sigui exitós cal adaptar-lo a la seva realitat.
6. Aprenentatge cooperatiu. Tot i ser un procés més lent, el treball en grup és molt més enriquidor que l’individual. La sinèrgia que es pot arribar a crear en un grup de treball multiplica la seva eficàcia i l’èxit dels seus resultats. Tot i que la nostra societat prima la rapidesa a la qualitat cal que tinguem en compte que obtindrem millors resultats sempre que treballem de manera cooperativa.
7. Expectatives. Les expectatives que crea l’aprenent, el qui ensenya i les persones de l’entorn cap al procés d’aprenentatge condicionen el seu resultat. Cal ensenyar i aprendre a ser positius amb les expectatives i prendre els errors i fracassos com a experiències d’aprenentatge i de canvi, no com a humiliació pública.
8. Motivació. És el factor que té la última paraula en quant al grau d’èxit del procés d’aprenentatge. Però, depèn al 100% del qui aprèn? Els qui ensenyem no podem motivar a les persones, però podem emprar eines per a estimular-les (això ens ho deia en Carles Carreras a Habilitats Directives i ho he incorporat al meu coneixement ja que trobo que és molt encertat).

No puc acabar aquesta entrada sense criticar durament la manca de respecte que han demostrat els diferents sectors de l’educació formal i més academicista cap a la bona feina feta pels pedagogs per tal de conjugar les teories d’aprenentatge i d’ensenyament. Tal i com m’ha ensenyat la meva experiència (quin millor context que aquest per dir això!) com a educadora i formadora en l’àmbit del lleure i com a professora en l’àmbit escolar, aquest últim limita considerablement la mobilitat dels professionals per a aplicar les teories explicades. Com podem fer per, en una classe de 30 alumnes adolescents a la que hi entres només tres hores per setmana, detectar les múltiples intel·ligències de cada un d’ells, adaptar els continguts i les activitats a aquestes, treballar la cooperació entre els alumnes per tal de reforçar el seu procés d’aprenentatge, atendre les seves necessitats particulars i mil etcéteres tot dins un marc legal i burocràtic regit per uns sistemes d’avaluació que redueixen l’aprenentatge en l’adquisicio de coneixements (només coneixements!!!) que es valoren de l’u al deu? I tot això sense haver rebut la formació pedagògica necessària per a educar (en el cas particular dels que som professors de secundària). Des que sóc professora, i fins i tot abans, que em faig aquestes preguntes i estic indignada amb la manca de consideració dels qui marquen les polítiques d’ensenyament amb successives reformes del sistema educatiu que només serveixen per continuar caient en els mateixos errors. Per sort, com en aquest món trobem moltes persones amb principis, vaig coneixent molt bons professionals que són ben conscients que la nostra tasca és, a més d’ensenyar, sobretot educar, i que treballant sota aquest principi donen més del què legalment se’ls demana per tal de canviar poquet a poquet aquest sistema tan tancat al què estem sotmesos.

Quins són els principis fonamentals que han de regir en qualsevol procés d’aprenentatge?

Després de treballar el primer tema i contrastar les diferents definicions d’aprenentatge trobades em quedo amb la que ens ofereix Robert Tarpy a l’obra “Aprendizaje: teoría e investigación contemporáneas” (Mc.Graw-Hill, 2000). Diu així:
“L’aprenentatge és un canvi inferit en l’estat mental d’un organisme, el qual és una conseqüència de l’experiència i influeix de forma relativament permanent en el potencial d’aquest organisme per a la seva conducta adaptativa posterior.”

A partir de les idees principals d’aquesta definició trobo que els principis que trobem a qualsevol procés d’aprenentatge són:

- Habilitats de l’individu que aprèn: cada persona té una sèrie d’habilitats innates que es van desenvolupant més o menys al llarg de la seva vida, i que faciliten el seu procés d’aprenentatge i la seva adaptació al medi social en què viu. És el que Gardner explica en la seva Teoria de les intel·ligències múltiples. Així trobem que els processos d’aprenentatge estaran marcats pel tipus de coneixements a adquirir i els tipus d’intel·ligències que té més desenvolupades la persona que aprén.

- Experiència prèvia: Si l’aprenentatge es produeix a partir d’una o més experiències serà aquest mateix cúmul d’experiències el que formarà el marc cognitiu de la persona on anirà estructurant els seus coneixements, sentiments, escala de valors, etc. Aquest marc condiciona sempre el punt de vista des del què assimilem les noves experiències i, per tant, esdevè un primer filtre que condiciona l’assimilació dels nous aprenentatges. Cada nou procés d’aprenentatge estarà condicionat per l’experiència prèvia de manera que cada persona processarà una mateixa informació de manera molt diferent. Per exemple, les diferències culturals esdevenen un dels filtres més clars.

- Procediments adquirits: per tal d’aprendre de manera lliure i crítica cal haver adquirit una sèrie d’habilitats que permetin a l’aprenent incorporar els nous aprenentatges al seu propi esquema. Són les diferents formes d’aprenentatge que ens explica la teoría de la Taxonomia de Bloom.: memorització, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació.

- Motivació: entenc la motivació com la predisposició de la persona cap al procés d’aprenentatge. Molts són els factors que condicionen el grau de motivació: si el tema resulta atractiu per a l’aprenent, la seva utilitat posterior, la metodologia d’ensenyament, etc. Trobo que és un dels factors més importants ja que condiciona totalment el procés d’aprenentatge: si l’aprenent no troba un sol motiu que justifiqui l’adquisició d’aquests nous coneixements serà impossible que es completi tot el procés (és per això que Tarpy parla d’una influència més o menys permanent en l’organisme que aprèn).

- L’entorn: tot el que trobem al voltant d’un procés d’aprenentatge el condiciona prou com per influenciar en el seu grau d’èxit. El lloc on es produeix, si és un procés imposat o lliure, la metodologia emprada, la figura de qui ensenya, etc.

Queda oficialment inaugurat el primer bloc de la Chus!